El patge real

L'últim dia de classe va venir el patge real a recollir les cartes que havien escrit els alumnes.
Però aquest cop les cartes eren un tant diferents. Ja sabem que els hi portaran moltes coses, aquest cop no volíem escriure el de sempre a les cartes, aquesta vegada vam escriure el que volíem sí, però no per nosaltres sinó pels demés, i això és el que van escriure les nenes i nens de la classe:

Jo vull que els nens d'Àfrica no es morin de gana.
Jo vull tenir els retoladors de la classe ordenats.
Jo vull estimar molt al papa i a la mama.
Jo vull que els meus pares estiguin contents sempre.
Jo vull que la meva gosseta es posi bona.
Jo vull que no es tallin tants arbres.

Bé, i altres coses van demanar que van quedar escrites a les cartes que va recollir el patge.

Penso que un mal greu d'aquesta societat és fer sentir als nens i nenes el més important del món.
Hem d'educar-los per veure els que ens envolta, no estan sols, hem d'ensenyar-los a estar satisfets del que tenim, no del que no tenim. Han d'aprendre a veure a l'altre, les seves necessitats, no només: JO VULL, i passar-se el dia enfadat perquè no ens ho donen. I quan es fan adolescents la insatisfacció és gairebé el pa de cada dia, sinó tenen coses materials o no fan el que volen, no estan contents, esperen sempre rebre i creuen que no reben el suficient, però i ells que donen? compleixen les seves obligacions i responsabilitats d'una vida en família ?. Així és com moltes mares es converteixen en "criades". Ara hi ha el costum que molts adolescents manen als seus pares.
Una amiga m'explicava que havia manat anar comprar aigua al seu fill de 17 anys i aquest s'hi va negar, "que hi vagi el pare que no treballa!", li va contestar. S'ha perdut el respecte, el fill no s'enrecorda de tot el que ha fet el seu pare per ell, però EVIDENTMENT, la culpa no és d'ell. Som nosaltres els pares i mares, que hem d'ensenyar-los el respecte i els valors.